WhatsApp Image 2020-09-10 at 21.03.31

UN SALT QUÀNTIC

   (Nota aclaratòria: La següent narració va ser escrita el 6 de juny per un concurs literari que es va declarar desert per manca de participació).

   Mentre jo soc aquí, davant el document en blanc, amb els ulls tancats, focalitzant la ment abstracta, observant els senders interns del meu discurs, destriant continguts i rumiant de quina manera començo la meva narració, al món exterior estan passant moltes coses de molta rellevància. Poso pausa, obro els ulls i veig, per les finestres que són part del meu escenari habitual, com el nou dia ja s’ha sacsejat la mandra. Sento amb complaença el refilet dels ocells, testimoni sonor de la vida que no s’atura; tanmateix la dansa harmoniosa del seu vol expressa un dinamisme serè. Veig les Gavarres coronades per un mantell de núvols que matisen la llum i amb el seu moviment actuen com un dímer que modula la seva intensitat, l’escenari ara s’il·lumina, ara s’apaivaga…

   Torno a tancar els ulls i puc distingir clarament dues realitats: la sonosfera creada pel cant dels ocells coexisteix amb el silenci interior, el qual té una dimensió enorme, quasi inexorable. Aquest silenci que conec tant bé, novament es converteix en una invitació que em diu: vine a explorar el teu discurs. I sí, això és exactament el que vull fer, m’agrada fer-ho, és un exercici que m’aporta moltes coses, de les quals les més destacables són: molta calma, afinació de la consciència perceptiva i fruïció.

   I doncs, així les coses, començo prudentment a estirar d’un dels fils susceptibles de teixir el meu relat. Un relat que necessàriament enllaça amb altres relats que he escrit darrerament. Rellegeixo el que he escrit des del principi i reutilitzo la frase: “estan passant moltes coses de molta rellevància”. Estan passant moltes coses vol dir molt més del que es podria suposar. I dic això perquè la capacitat perceptiva de la ment comuna és molt limitada, i la primera i més gran limitació és que no sap que és limitada. Això vol dir exactament que moltes persones creuen que allò que perceben és la realitat última, que no hi ha res més enllà d’allò que perceben, i res més lluny de la veritat. La ment comuna s’identifica amb allò que veu, que pensa o que l’indueixen a pensar, això fa que la vida de moltes persones i llur experiència s’emmarqui dins la realitat circumscrita en el sistema establert, totalment regit pel control i per l’abús de poder, totalment despietat. Sistema actualment en fallida que inverteix molts i molts recursos, molts i molts diners, en crear versions alternatives a la realitat, versions fictícies, insospitadament intricades, tan meticulosament elaborades que resulten creïbles, en un intent desesperat per perllongar-se. Podria semblar que, donada la quantitat sorprenent de persones que entren dins d’aquests paràmetres, que tot sigui dit de passada, són majoria quantitativament parlant, la versió dels fets de la realitat actual, aquesta que ens venen el medis oficials, és la realitat última. I, novament, res més lluny de la veritat. Penso en una metàfora que va utilitzar Daniel Estulin en una conferència, al·ludint al conte de la Caputxeta vermella, concretament a l’escena quan el llop es disfressa d’àvia i es fica dins el seu llit i la Caputxeta li pregunta: Perquè tens les dents tan llargues i afilades? i el llop li respon: per menjar-te millor!.

   A la versió original escrita del conte de Charles Perrault de 1697, el llop es cruspeix a la il·lusa Caputxeta. Tot i que ella estava percebent alguna cosa estranya i incongruent, la Caputxeta no reacciona. Fi del conte. Més tard, al 1812, els germans Grimm adapten la versió de Perrault i afegeixen la figura del caçador que amb unes tisores obra la panxa del llop i allibera a la Caputxeta i a la seva àvia. El caçador d’aquesta versió és el gran salvador, perquè la Caputxeta tampoc reacciona i el llop també se la cruspeix. Després s’han escrit moltes versions diferents de la història.

   Tan sorprenent i increïble és que la Caputxeta confongués al llop amb la seva àvia, com increïble i sorprenen és que tanta gent s’hagi cregut la versió oficial de la pandèmia del coronavirus. Es pot dir sense incórrer en mentida que la realitat supera la ficció. El llop ferotge representa l’amenaça que per la societat constitueix l’estat profund. A la pregunta “per què tens les dents tan llargues i afilades?”, el llop respon sense embuts: “per menjar-te millor!”.

   En el conte de Perrault, el llop acaba d’una revolada amb la Caputxeta vermella i amb tot el que ella representa: feminitat, innocència, bondat, afecte i tot el repertori dels aspectes del cor, associats amb el gènere femení. A la versió posterior dels germans Grimm entra en escena el caçador, que apareix com el salvador de la història. Tal com la feracitat del llop representa els aspectes del gènere masculí, no només completament desconnectats dels aspectes del gènere femení, sinó com depredadors i destructors dels mateixos, la figura del caçador podria estar representant els aspectes del gènere masculí balancejats i calibrats pels aspectes del gènere femení. Això en sí mateix obre un possible fil discursiu que potser en una altra ocasió estiraré, per ara retornaré a la qüestió de les múltiples realitats.

   És aquest moment actual que estem vivint, una etapa absolutament fascinant de l’evolució humana. Més enllà, molt més enllà, de la realitat fictícia que l’estat profund ha aconseguit crear arreu del món -val a dir gràcies a la desídia humana- hi ha una realitat espiritual que floreix amb força, i que si bé no la protagonitza la majoria, si la protagonitza un nombre suficient de persones capdavanteres que, no només estan prou despertes per percebre la falsedat dels fets, sinó que tenen el coratge de denunciar-ho i anar a contracorrent. Una realitat molt més real que la suposada realitat de la pandèmia ocasionada per un virus, és la por que els membres que integren l’estat profund tenen al potencial espiritual de la humanitat que està despertant. Aquesta profundíssima por que tenen les elits que constitueixen l’estat profund -elits, que sigui dit de passada, viuen menyspreant completament els valors del cor, completament desconnectats de l’aspecte de l’Amor amb majúscules- sumada a una voracitat desmesurada, els ha portat des de fa molt de temps, a elaborar plans molt sofisticats i terrorífics de manipulació i depredació. Com que aquestes elits tenen la totalitat del domini econòmic i la possessió majoritària de la riquesa material del món, cosa que han aconseguit justament valent-se d’aquests plans sofisticats de manipulació, són efectivament els poders fàctics, és dir, són la veritable mà que governa per darrera dels mateixos governs dels països que, lamentablement, estan comprats. El pla que han seguit per apoderar-se de la riquesa del món es remunta molt lluny en el temps i va tant enrere que es perd en la memòria. Això ha fet que la tèrbola intenció d’aquestes persones malèfiques hagi esquivat la nostra consciència, doncs la humanitat ha viscut històricament sotmesa a la depredació i al sotmetiment (valgui la redundància) fins al punt que aquestes condicions s’han normalitzar a la ment humana, han aconseguit així escapolir-se de la nostra capacitat discriminatòria. L’aparent efectivitat d’aquest pla es fonamenta doncs, entre altres coses, en la seva llarga i retrospectiva durada en el temps. Gradualment i lenta, la maquiavèl·lica ment de l’estat profund ha segrestat la voluntats de la majoria de les persones, la seva immensa capacitat creativa, la seva capacitat per discernir i discriminar. Gradualment i lenta aquesta ment maquiavèl·lica ha creat innumerables relats ficticis de la realitat, que ens han venut de moltíssimes maneres, aconseguint que una gran part de la humanitat s’allunyi de la seves aspiracions reals i creant infinitat de necessitats fictícies de caràcter bàsicament material. En termes generals han aconseguit polaritzar cada vegada més la ment humana, allunyant-la de la seva integritat, de la capacitat de connectar-se, de la capacitat d’integrar i transcendir. Però si bé això ha succeït de forma genèrica i aparent, de forma no tan genèrica i menys aparent, la Realitat en majúscules de la evolució espiritual, no té aturada. Pot la foscor d’una estança persistir quan s’encén una simple espelma?

   A les ments despertes les volen aniquilar amb l’ajuda de les noves tecnologies sota el pretext de la necessitat de control davant l’amenaça del mal, ara representat per un simple virus, contra el qual trauran una perillosa vacuna. Volen frenar el despertar col·lectiu i s’inventen guerres, problemes i crisis, creen virus i altres amenaces, i aquesta no és la primera vegada que han creat suposades pandèmies per tal d’inculcar la por i fer-nos encara més manipulables. Les veritables pandèmies del món són la por, l’avarícia i la ceguesa. Les persones més cegues del món són aquelles que no volen mirar perquè no volen veure, per la raó que sigui.

   En una versió del conte de la Caputxeta que m’acabo d’inventar, un dia de primavera, pocs dies després que el caçador obrís la panxa del llop i alliberés a la Caputxeta i a l’àvia, assentades a la fresca i gaudint d’un suculent berenar d’aquells que sovint preparava l’àvia, ambdues parlaven abastament i profunda del que havia succeït. L’àvia li va dir a la Caputxeta: filla meva, a mi el llop em va enganyar suavitzant la seva veu darrera la porta, i tan bon punt li vaig dir que la porta era oberta va entrar esperitat, es va abalançar sobre mi sense que jo pogués fugir o pogués defensar-me i em va engolir. Sí, vaig ser enganyada pel llop, es va valer de la meva feblesa de salut i de la meva feblesa auditiva. A tu també et va enganyar, però a tu et va enganyar de valent, es diria quasi que et va hipnotitzar, doncs tot i que estaves davant seu, veient clarament la seva fesomia animal, les seves orelles, els seus ulls àvids, les seves dents afilades i les seves enormes urpes, tu no vas reaccionar, com aquell qui diu, no vas oposar resistència a la seva queixalada mortal. Què et va passar filla meva? La Caputxeta va quedar en blanc davant la pregunta que li acabava de fer la seva àvia, sobtada per la seva ignorància començà a reflexionar… Em sembla que la por em va paralitzar, va dir la Caputxeta després d’una bona estona de silenci…

   Quina bona resposta! Quina bona reflexió la de la Caputxeta! És més que probable que aquesta descoberta marqués un punt d’inflexió a la vida de la Caputxeta, ho confesso, ho sé per experiència!

   Les persones sàvies saben que allò que perceben és només una petita part de la realitat. En canvi, les persones ignorants es creuen en possessió de la veritat. Les persones sàvies són fidels a la seva natura humana i mantenen el cor obert i la ment oberta, doncs, conscients que la realitat és molt més gran del que poden percebre, saben que si romanen obertes, la seva consciència es podrà expandir i s’expandirà. En canvi, les persones ignorants es congelen cada dia més en la seva prepotència i desenvolupen la competitivitat i l’avidesa per posseir, aspiracions que substitueixen burdament les aspiracions naturals de l’amor.

   La ment corrent s’empassa sense qüestionament les versions oficials dels fets. La ment desperta és capaç de percebre la falsedat de les versions oficials dels fets. La paradoxa aparent és que la realitat té infinitat de versions i que cada versió encaixa de manera exacta amb la qualitat perceptiva de la persona que l’observa. Dit d’una altra manera, la persona que observa determina la realitat observada. En aquest fet, que va constatar la física quàntica al segle passat, radica el poder creatiu de l’ésser humà. La realitat no és una circumstància atzarosa i predeterminada. Cada persona d’aquest món és responsable directe de la seva circumstància de vida, doncs aquesta s’està creant a partir de la percepció que la persona té de la mateixa. És un aparent galimaties, però només és aparent, aquest galimaties!

   Tornant a l’escena del berenar del conte de la Caputxeta, quan ja portaven una bona estona a la fresca i ja s’havien cruspit tot el berenar, l’àvia es va aixecar amb una mica de dificultat i es va acostar a la Caputxeta. Agafant dolçament el seu cap i acaronant-li els cabell li va dir: estimada nina, aquesta descoberta que acabes de fer és molt valuosa. Saps que la pràctica d’observar-se atentament i de forma sostinguda és imprescindible pel creixement espiritual i l’expansió de la nostra consciència? És importantíssim que aprenguis a fer-ho. Saber què ens està passant en primera persona, qui som, què sentim, què pensem, és imprescindible per poder conèixer el món i la realitat en la que vivim. Si som unes gran desconegudes per nosaltres mateixes, de quina manera podríem arribar a conèixer el món exterior? Ostres àvia, això que dius té molt de sentit, emperò em sembla molt difícil, àvia! va exclamar la Caputxeta. És qüestió de pràctica, filla meva, respongué l’àvia que s’havia assegut més a prop de la Caputxeta, és la pràctica de la presència conscient. Si tu no estàs amb tu mateixa, amb qui estàs? Si tu no t’acceptes a tu mateixa, qui t’acceptarà? Em sembla que ja entenc el sentit de la teva pregunta retòrica, va dir la Caputxeta amb positura cavil·losa. I mirant al ulls a la seva àvia, continuà: Àvia, aquestes coses són molt importants, no entenc perquè mai ningú me les havia dit… Sí filla, tens tota la raó, una cosa tan bàsica i fonamental com aquesta, s’hauria d’ensenyar des de la infantesa, però filla, la majoria de les persones d’aquest planeta encara dormen, per això aquestes coses tan importants no s’expliquen.

   Després d’una estona de silenci, l’àvia prosseguí: no obstant, Caputxeta, s’acosta el moment del gran despertar, el dia que la gent obrirà els seus ulls espirituals… i la futilesa d’aquest món material quedarà exposada, aquest serà un primer pas… Què vols dir, àvia? Ara sí que la Caputxeta s’havia quedat esparverada! És que no és bo el món material? En realitat, Caputxeta, no hi ha cap problema amb el món material en sí, el món físic, és una dimensió de la realitat de freqüència més densa, un camp fabulós d’experimentació per a la expansió de la consciència, un plànol de la realitat en el qual es plasma allò que està a la consciència de qui l’habita, respongué l’àvia. La Caputxeta inquirí: vols dir que el món material és com una pantalla on es projecte la pel·lícula que està gravada i programada? La pantalla equivaldria a la realitat i el programa i la memòria serien equiparables amb el funcionament de la ment?  Exactament, va respondre l’àvia, és molt bona aquesta analogia! La qüestió de tot això és que problema de la realitat del món està en la concepció mental limitada i distorsionada que les persones tenen de la seva vida, de les relacions i de la vida del planeta. La humanitat, en la seva ceguesa, ha permès que unes poques persones sense connexió amb l’ànima, fredes, mesquines i miserioses, s’hagin apoderat de la ment col·lectiva mitjançant sofisticades tècniques de manipulació de masses, i d’aquesta manera, han parasitat l’economia del món i han usurpat la riquesa material. La Caputxeta mirava a l’àvia atentament i amb molt d’interès, amb els ulls cada vegada més oberts. Àvia, com han pogut fer-ho això? Buf, Caputxeta! És molt increïble, ho sé, però és tan cert com que nosaltres dues som aquí assentades, va dir l’àvia dolçament. Aquestes persones tenen una ment poderosa i maquiavèl·lica, són intel·ligents, emperò la seva ment està desconnectada del cor. Per alguna raó que se m’escapa, prosseguí l’àvia, no poden reconèixer la grandesa de la seva Divinitat Interior, la bellesa de l’Origen comú d’Amor dels éssers humans, la veritable i inexhaurible Font Universal de tot i de tota abundància… va dir l’àvia en un to una mica pesarós. Desconnectats de la Font i posseïts per aquesta avidesa insaciable, tenen una necessitat patològica i compulsiva de domini i acaparament. Estimada, prosseguí l’àvia en veure l’expressió amoïnada de la Caputxeta, sembla molt descoratjador, ho sé, però filla meva, tu, que ets una expressió viva de l’amor, si tenques els ulls, pots sentir la força i la calidesa que batega silenciosament al teu interior? Sé que ets capaç de reconèixer que aquest gran silenci sense paraules és el temple de la teva existència espiritual, la Divinitat que viu i batega en tu, igual que batega en mi i en tota vida. Sí àvia, és veritat això, moltes vegades em recullo dins aquest espai interior de pau que em fa sentir viva i segura, és com si no hi hagués temps, dins d’aquest espai… la Caputxeta tancà els ulls i restà una estona en quietud i silenci. Una bonica papallona groga que voleiava pels voltants es diposità al dors de la mà esquerra de la Caputxeta, això va fer que la Caputxeta obrís els ulls i que la seva expressió facial s’encengués amb un gran somriure! Mira àvia, tinc una papallona a la mà! digué alegrement la Caputxeta, sí bonica, ho sé, aquesta papallona fa estona que voleia al teu voltant, que s’hagi parat a la teva mà és un símbol bell i discret d’il·luminació, digué l’àvia.

   Àvia, inquirí una estona després la Caputxeta que havia tornat a la seva reflexió: llavors, quan a la ment i a l’emoció de les persones hi ha bellesa i amor, aquest bellesa es reflexa a la realitat física, funciona com un mirall en el qual el que hi ha a l’interior es reflexa a l’exterior, oi àvia? Exactament, Caputxeta, ho has entès perfectament, digué l’àvia. Per això és tan important conèixer exhaustivament el nostre interior, quan aprenem a observar-nos i anem integrant a la consciència tot allò que descobrim, la nostra realitat interior es va harmonitzant i la nostra capacitat perceptiva es va afinant cada vegada més!… És una feina que demana compromís i que en algun moment de l’existència personal, s’ha de tornar una prioritat… Saps què passa Caputxeta? mentre no ens comprometem amb amor i amplitud amb el coneixement del funcionament de la nostra ment, els nostres pensaments i les nostres creences subconscients seran el reflex de l’energia mental dominant, que ara per ara, no és harmoniosa, que diguem, i en conseqüència, la nostra emocionalitat es veurà enterbolida i condicionada… És imprescindible que ens erigim capitanes supremes del nostre vaixell! Això possibilitarà el salt quàntic que la humanitat és a punt per donar! Sí àvia, és veritat! digué emocionada la Caputxeta. T’estimo molt àvia i m’agrada molt que m’expliquis aquestes coses… Jo també t’estimo, bonica, va dir l’àvia amb la mirada dolça. I es va fer un silenci joiós entre les dues…

   L’àvia i la Caputxeta, després d’haver sobreviscut a l’empresonament momentani a la panxa del llop, van ressorgir més lúcides i agraïdes. La foscor i la humitat de la presó lupulosa va augmentar en elles l’anhel de vida i de llibertat i va elevar la seva gratitud a les altes cotes de l’Amor Universal i de la Comunió Espiritual. L’àvia, que era una dona sàvia i experimentada, ja havia passat per moltes situacions de crisi i de risc a la seva vida, i sabia per experiència pròpia, que les experiències més fosques i difícils són les que atresoren més potencial de creixement. Per la Caputxeta, aquella topada crítica amb la foscor va ser la primera y la darrera de la seva vida. La Caputxeta, tot i que era encara molt jove, va poder reconèixer clarament que allò tan aparentment terrible li havia servit per despertar de la inconsciència. L’avia sabia que la era de la foscor tenia els seus dies comptats, sabia que una nova etapa d’experimentació fonamentada en l’Amor estava apunt de néixer, sabia del cert que la humanitat es trobava a esportes d’aquesta iniciació tan anhelada pels cors del éssers humans de bona voluntat.

   L’àvia de la Caputxeta va saltar de la línia temporal d’una versió del conte per encarnar al present de qui ara escriu. D’aquí, aquest ésser, que ja no personatge, que ja no s’identifica com l’àvia de la Caputxeta, salta a la línia temporal de la persona que llegeix en temps sempre present. El present és etern i l’eternitat no es pot empresonar. És per això que estic segura i confiada, com ho està tota consciència afiliada a l’eternitat. Cap poder archipoderós, ni que fos posseïdor de tota la riquesa material de la Terra, podria mai dels mais empresonar la llibertat. Així que, amigues i amics, germanes i germans, filles i fills, mares i pares, àvies i avis, estimades i estimats, erigiu-vos lliures. Això només es pot fer des de la càlida benaurança del nostre Cor.    

Comparte

Share on facebook
Share on twitter
Share on print
Share on email

5 Responses

  1. A person essentially help to make severely posts I would state. This is the very first time I frequented your web page and to this point? I amazed with the research you made to create this actual post extraordinary. Fantastic process! Gus Wilfrid Wurtz

  2. I blog quite often and I genuinely thank you for your content. Your article has really peaked my interest. I will book mark your site and keep checking for new details about once per week. I opted in for your RSS feed as well. Idell Batholomew Georgy

Responder a canli tv Cancelar la respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Contacto

Si quieres contactar conmigo por alguna razón y dejar algún comentario, puedes hacerlo rellenado este formulario. Estaré encantada de leerte y responder. Muchas gracias de antemano.